Fa aproximadament una dècada que s’ha consolidat, a
les aules, una política lingüística pel
que fa a l’ús del gènere gramatical, que se situa en la dinàmica postmoderna de
la correcció formal, i que pretén ser
una eina eficaç contra la discriminació de gènere
humà. El fenomen més visible i més recurrent d’aquesta política és el
doblet de gènere, és a dir, l’ús sistemàtic i forçat de la forma masculina i
femenina d’un mot variable, com ara professor
i professora, alumne i alumna, xiquets i xiquetes, tutor i tutora... A aquesta intervenció, s’hi afegeixen d’altres
com ara l’ús de susbtantius genèrics amb caràcter aglutinant (l’alumnat, el
professorat...) o algunes tan aberrants com la substitució de morfemes per
determinats signes (@, X...) als textos escrits.
Pensem que, atesa la greu situació
de sexisme que pateixen les dones diàriament, hauríem de centrar els nostres
esforços en trobar solucions reals que es traduesquen en millores tangibles, i
no perdre el temps amb operacions estètiques que no responen a criteris
lingüístics, sinó a la necessitat actual de situar-se en el plànol d’allò que
es considera políticament correcte.
La nostra intenció és, per tant,
demostrar, amb arguments exclusivament lingüístics, la impertinència i la
ineficàcia del doblet de gènere gramatical (d’ara endavant simplement gènere) en la lluita contra la
discriminació per motiu de gènere humà (d’ara endavant sexe).
Fets aquests aclariments, convé
delimitar sense fissures què és el gènere. Bàsicament, el gènere és una eina
que tenen determinades llengües per classificar paraules de morfologia
variable, principalment els substantius, els adjectius i els articles, i que,
en el conjunt de les llengües del món, no arriba al 15% de representació. És,
doncs, una categoria residual. El gènere es regeix per regles del llenguatge
que no són modificables pels parlants, de la mateixa manera que no es pot
modificar l’ordre dels elements d’una oració en una llengua d’ordre sintàctic
fix (no és possible dir en anglés *eat I
everyday an apple) o alterar les desinències d’un paradigma verbal (no és
possible dir en català *jo mengem un poma
cada dia). És precisament la seua naturalesa estrictament gramatical, la
que fa que no puguem correlacionar-lo amb cap element extralingüístic, com sí
fem quan utilitzem els díctics en el procés d’identificació dels nostres
interlocutors. La confusió entre gènere i sexe, a casa nostra, està directament
motivada per la terminologia que compartim amb altres llengües indoeuropees i
que fou establida pel filòsof Protàgores d’Abdera al segle V. Protàgores
establí tres gèneres, masculí, femení i neutre, tot basant-se en l’oposició
indoeuropea animat/inanimat. D’aquesta manera, el gènere masculí i el fenemí
passaren a formar part de la categoria que fins aleshores havia estat definida
com a animat, i el gènere neutre passà a designar tot allò que s’encabia dins
la categoria d’inanimat. Aquesta categorització respon a la necessitat de
classificar paraules que morfològicament presenten un comportament diferent i
no a la correlació entre les seues desinències i el sexe de les persones. És
que quan diem das Kind (el xiquet, gènere neutre) en alemany ens
estem referint a un ser asexuat? És evident que no. El que estem fent és
classificar-lo a partir del seu comportament morfològic, és a dir, estem
marcant-lo per advertir que, a l’hora de realitzar certes accions (declinació,
concordança...) cal ajustar-lo a un paradigma determinat diferent d’aquells que
segueixen altres paraules. Què hauria succeït si Protàgores, contràriament al
que va fer, haguera ennumerat els tres gèneres? Ens semblaria una proposta
sexista? Per descomptat que no, tot i que de segur hi hauria qui, en un
exercici de recargolament al més pur estil rococó, voldria veure en la gradació
numèrica una referència a la importància: si l’1 va abans que el 2 serà perquè
és més important. Sembla un argument del tot estrafolari, però anem en compte,
perquè, d’arguments estrafolaris, se n’han utilitzat tones per a editar
literatura (que no ciència) lingüística. Com a exemple ben il·lustratiu tenim
aquell que postula que les societats que parlen llengües amb gènere són més
masclistes que les que parlen llengües que no fan aquesta distinció. La
realitat és ben diferent: Islàndia, per exemple, és un dels països on les
diferències socials entre homes i dones són més baixes, malgrat que l’islandés
presente un sistema de gènere dividit en masculí, femení i neutre. Tanmateix,
societats com l’iraniana, la japonesa, la xinesa, la turca... (cap de les
llengües que s’hi parlen tenen noció de gènere) són tan masclistes com la
nostra. El problema radica en la incomprensió que, quan correlacionem sexe i
llengua, el que verdaderament estem correlacionant és sexisme i llengua, i el
sexisme no és un fet lingüístic sinó cultural. Aquest fet cultural pot
expressar-se, a la llengua, a través de l’ús d’expressions que atorguen valor
positiu als elementes llegits, des del punt de vista del sexe, com a masculins
(eixe joc és collonut) i valors
negatius als elements llegits com a femenins (eixe joc és un *conyàs), però de cap manera a través
d’un element tan inocu com un morfema.
Així i tot, les duplicacions de
mots continuen donant-se a les aules, fins al punt que, en ocasions, l’ús del
masculí genèric (del tot legítim) pot ser motiu de sanció, i per descomptat,
d’estigmatització d’aquell que s’atrevesca a incórrer en una falta tan greu com és seguir amb naturalitat les
regles de l’idioma que parla. L’argument més emprat per justificar-les és que
el masculí no és un genèric i que el seu ús com a tal fa invisibles les dones.
Quin tret en mots com fiscal, pilot, cònsol ens indica una referència única als homes? Per què acceptem
com a epicens (substantius animats que es refereixen tant al sexe masculí com
al femení independentment del seu gènere) paraules com ara periodista, model, atleta... sense cap problema? La
irrupció del feminisme postmodern en aquest debat ve de la mà de la lingüística
nord-americana, que, com tothom sap, s’expressa en anglés, llengua que no fa
distinció de gènere en la qual cal explicitar tan el sexe masculí com el
femení. Ara bé, quan recorrem a les mateixes operacions en una llengua com la
nostra, de gènere marcat, estem, precisament, fent el contrari del que se suposa
que volem fer: estem discriminant. Un exemple clar és el d’una dona que rebera
el premi a millor articulista de l’any.
Si, en un intent de visibilitzar-la, ens hi referim com a millor escriptora de
l’any, estarem dient que és la millor de totes les dones escriptores, però no
la millor de tota la gent que escriu, amb la qual cosa estem pressuposant que,
de tota la gent que escriu, els homes continuen estan en primer lloc. Més
encara, si assumim un fet residual (el gènere) com a prova d’un fet que pot ser
considerat un universal cultural (el
sexisme) no estem sinó fent gala d’un etnocentrisme flagrant que ens torna a
situar al pedestal de l’home occidental que té explicació per a tot. El discurs
està ple d’incoherències que, ara per ara, es troben sense resposta: si cal
formar la paraula *estudianta a
partir d’estudiant perquè les dones
s’hi vegen incloses, per què no crear paraules com *tenistessa, de tenista, *atletessa,
d’atleta, o *lingüistessa, de
lingüista? Per què ningú no s’ha pronunciat en favor de la creació de mots
semblants? Potser la raó és que, des de la seua perspectiva poc o gens formada en lingüística, han
interpretat aquesta –a com a morfema de gènere sense adonar-se que tots aquests
mots són epicens. Igualment, ens hem d’armar de paciència quan escoltem que és
masclista dir que una dona és músic, i que s’hauria de dir una dona música, obviant que aquesta –a no
funciona com a morfema de gènere sinó com a marca de disciplina o especialitat,
i que és precisament la llengua, a través dels seus propis mecanismes, la que
rebutja expressions del tipus una dona
matemàtica, una dona tècnica, una dona informàtica... per tal d’evitar
homonímies que porten a confusió.
Comptat i debatut, caldria que ens
férem la pregunta més important: ajuden aquestes intervencions a paliar la
situació de desavantatge social de les dones? La resposta és un clar i rotund
no, de la mateixa manera que un xiquet sord no obtindrà cap benefici tangible
si no s’implementen mesures a l’aula per molt que ens adrecem a ell amb
l’expressió el xiquet que pateix
hipoacúsia, ni avançarem en la inclusió de xiquets amb problemes cognitius
per molt que canviem l’adjectiu per referir-nos-hi cada quatre anys. El
llenguatge, ni modifica la realitat, ni ens fa categoritzar el món d’una manera
única i exclusiva. La hipòtesi Sapir-Whorf fa temps que quedà desbancada per
l’estudi dels universals lingüístics d’Anna Bierzwicka i la teoria de la
gramàtica universal de Noam Chomsky. En l’intent de modificació de la nostra
gramàtica, hi hem de veure, més que la persecució d’una igualtat real entre
homes i dones, la infiltració d’un moviment que vol explicar tots els fenòmens
humans prenent com a base la idea de l’heteropatriarcat, sense tenir en compte
que la gramàtica de qualsevol llengua funciona i evoluciona al marge de les
regles socials. Perquè, deixaran les dones de cobrar menys si en comptes
d’escriure el firmant escrivim la *firmanta o la *sotasignanta al seu contracte? Volem fornir els nostres alumnes
d’eines efectives contra el masclisme o volem ensenyar-los a parlar malament la
seua llengua? Ens hem de dedicar a reescriure les grans obres de la literatura
universal? Fins i tot les de feministes tan rellevants com Simone de Beauvoir o
Clara Campoamor? S’atreveria algú a afirmar que aquestes escriptores
invisibilitzen les dones perquè utilitzen el masculí genèric?
Deixem que la llengua seguesca el
seu camí com sempre ha fet i anem per feina, que queda molt de treball per fer,
i molta fantasia per desfer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada