Deia Daria Fo que la merda, quan és pròpia, no fa tant de fàstic. Però el món avança a gambada de troll, i, com en aquella macabra pel·lícula de Tom Six, The Human Centipede, ens dediquem a defecar el que han engolit els altres. I és clar, fa pudor. Els fluids corporals ocupen el primer lloc al pòdium dels triomfs contemporanis, i ho fan en braços d'una pretesa revolució postmoderna que premia la banalitat i arracona la tríada d'amor, poder i mort amb què ens instruïren els antics.
Sembla que hem acceptat de bon grat el funcionament d'una maquinària creada amb l'únic objectiu d'anihilar-nos, o, en el millor dels casos, de convertir-nos en individus disfuncionals al servei d'una nova filosofia que no arriba ni a la sola de la sabata de la pitjor teoria reformista. Ací i allà plouen octavetes a tones, esborranys d'instruccions per als qui ansien trobar lloc a la fila dels elegits i, finalment, erigir-se en súper-homes del clavegueram. L'artista subversiu ja no és aquell que ens fa plantejar-nos l'estatu quo, sinó aquell que ens convida a l'assumpció d'un programa on, paradoxalment, no hi ha espai per a la subversió.
Volem desfer-nos la caixa toràcica de tant de riure, volem històries picants i primers plànols que ens permeten pelar-nos-la sense perdre de vista que ens toquem perquè som intel·lectuals, i que més val una palla mal feta davant d'un film français que una mamada d'incògnit. I és que la fàbrica de Houellebecqs en sèrie funciona d'allò més bé. Fa dècades que li trobem combustible pertot arreu, i, ja se sap: un fòssil, a curt termini, és sempre més barat que un placa solar.
I tanmateix el miratge trontolla. El que avui pretén traspassar els límits de la genialitat, demà serà la morralla que no gosarem de donar ni al gat. La merda, o es conserva bé, o prompte desapareix. Ja ho sabem, el ritme d'acceleració dels humans és vertiginós i inexpugnable. Si voleu triomfar instantàniament, oblideu els clàssics i llanceu-vos de cap al femater més pròxim. Cremeu la ploma, la càmera i el pinzell. Agafeu el raspall del vàter. Encara esteu a temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada